MACBETH.-Que ha preguntat per mi? - ell acaba d'honorar-me, i jo he guanyat gran renom de tota mena de gent, que cal usar i servar en son nou llustre, i no tant prest foragitar. LADY MACBETH.- Era, doncs, ebria l'esperança amb que us vestireu? Que s'ha endormit després? I ara s desperta, i torna lívida davant lo que ella féu tant lliurement. Desde ara sé lo que es la teva amor. Per yentura tens por d'esser en acte i valor lo que en desig? O voldries tu tenir ço que estimes l'ornament de la vida, i viure un covard en ta propria estima, deixant que l <<no goso» guaiti al «voldria» com el pobre gat de l'adagi? МАСВЕТН. · Calla, sit plau. Jo goso fer tot lo que a un home escau; qui gosa més no ho es. LADY MACBETH. - Quina bestia era, doncs, la que t féu mostrar-me aquesta empresa? Quan gosaves fer-ho, llavors eres un home, i quant més seras que lo que eres, tant més home seras. Quan ni I temps ni lloc eren a posta, tu els en volies fer; ara ells mateixos s'ho han fet, i llur acord te desfà a tu. Jo he criat, i sé lo tendre que es d'amar l'infant que s'alleta: doncs, al punt que m somreia, mon mugró hauria arrencat de ses molles genives i esclafat son cervell, si jo hagués jurat com tu has jurat això. MACBETH. I si fallessim? LADY MACBETH. Fallessim! Més, trempa bél teu coratge i no fallarem. Quan Duncà sigui ben adormit (a lo qual prou l'invitarà la seva aspra jornada), amb vi i begudes guanyaré ls seus dos camarlencs, talment que la memoria, eixa guardiana del cervell, se farà fum, i el receptacle de la raó no més que un alambí. Quan en porc ensopiment llurs sadolls cossos jeguin com morts, què no podrem executar tu i jo en l'indefens Duncà? Què no podrem imputar als seus xops oficials, que carregaran la culpa del nostre gran crim? MACBETH. - No infantis més que nois, car ta indomita pasta no més pot formar mascles. Quan haurem marcat amb sang aquells dos dormilegues de sa propria cambra i usat llurs propries dagues, qui no creurà que ells ho han fet? LADY MACBЕТН. Qui gosarà dubtar-ne, quan farem bramar els nostres crits i planys per la seva mort? MACBETH. Estic resolt, i desde ara endreço totes mes facultats an aquest acte terrible. Avant! I enganyem el món amb el més gai semblant! Que I fals rostre amagui lo que coval cor fals. Surten. [Un pati en el castell de Macbeth.] Entren BANQUO i FLEANCI al davant amb una torxa. BANQUO. FLEANCI. rellotge. A quin punt es la nit, noi? - La lluna es posta; no he sentit el BANQUO. I es pon a les dotze. FLEANCI. - Jo crec que es més tard, pare. BANQUO. Té: pren ma espasa. Al cel fan estalvis; totes ses llums són apagades. Pren això també. Un llord ensopiment pesa com plom sobre l meu cos, i, amb tot, no voldria dormir. Poders celestials, reprimiu en mi ls malvats pensaments, als quals natura dóna via en el repòs! Entra MACBETH i un criat amb una torxa. Dóna-m l'espasa. Qui hi ha aquí? МАСВЕТН. Un amic. BANQUO.Com, senyor, encar no reposeu? El rei es al llit. Ha estat extraordinariament gojós, i ha concedit grans llargueses al vostre servei. I aquell diamant amb que ha obsequiat la vostra esposa, saludant-la amb el nom d'amable hostesa... S'ha retirat immensament satisfet. MACBETH. - No estant preparats, la nostra voluntat devingué esclava del defecte, que en altre cas lliurement hauria obrat. BANQUO. Tot està bé. L'altra nit vaig som niar amb les tres bruixes. A vos us han mostrat qualque certesa. MACBETH. Jo ja no hi penso. Am tot, si poguessim obtenir de vós una hora, ens plauria esmersar-la en qualques mots sobre l'assumpte, si ns volguessiu fer el favor. BANQUQ. A vostra amable disposició. MACBETH. Si us ajusteu a mon pensament, quan sigui l cas, n'haureu honor. BANQUO. - Sempre que no perdi cercant augmentar-lo, i servi mon cor lliure i ma llealtat pura, soc posat a escoltar-vos. Bon repòs entretant. Mercès, senyor. Lo mateix us MACBETH (al criat).· Surten Banquo i Fleanci. Vés: digues a ta mes tressa que quan ma beguda estigui, toqui la campana. Vés-ten a jeure. Surt el criat. Es una daga això que veig davant, son puny girat envers ma mà? Vina, deix que t'agafi. Jo no t tinc pas, i tant mateix encara t veig. No seras tu, fatal visió, sensible al tacte com a la vista? O no ets més que una daga de la ment, una falsa creació, producte d'un cervell sobre-escalfat? Encara t veig, i en forma tant palpable com aquesta que ara trec. Tu m mostres el camí que vaig a fer, i el mateix instrument que hauré d'usar. Els meus ulls són joguina dels altres senys, o valen bé tots ells plegats. Encara t veig; i en ta fulla i en ton puny gotes de sang que abans no hi eren. No hi ha tal cosa: es la tasca sagnant que així pren forma als meus ulls. Ara per sobre mig món la natura sembla morta i malvats somnis traeixen la sòn entre cortines; la bruixeria celebra Is sacrificis d'Hecate; i el crim marcit, alarmat per l'udol del llop, son sentinella, ab les furtives passes de Tarquí, com un mal esperit marxa vers son objecte. Tu, terra ferma i segura, no sentis els meus passos aon van, de por que les mateixes pedres no xerrin el meu designi i trenquin l'horrible encís de l'hora actual que ara s'hi acorda! Mentre 1 menaço, viu. El fret halè dels mots glaça caliu dels actes. |