Ja va, ja va! Membreu el porter, si us plau. [Obra la porta.] Entren Macduff i Lennox. MACDUFF. Tant tard t'has retirat, amic, que encara jeies? PORTER. A fe, senyor, que hem estat trincant fins al segon gall. I el beure, senyor, es gran provocador de tres coses. MACDUFF.-Quines tres coses provoca 1 beure especialment? PORTER. Per cert, senyor, vermellor de nas, sòn i orina. La lascivia, senyor, la provoca i desprovoca; provocal desig, però en lleva compliment. Per tant, beure molt se pot dir que es equivocació de lascivia: la fa i la trenca; l'empeny i l'atura; l'encoratja i la descoratja; l'encarrila i la descarrila; en conclusió, l'equivoca fins a endormir-la, i, donant-li la desmentida, la planta. MACDUFF. Jo crec que beure t'ha donat la desmentida aquesta nit. - PORTER. Així ha fet, senyor, i per la gola; més ja li he fet pagar sa embusteria; i essent jo, com crec, massa fort pera ell, si bé es cert que algun cop m'ha fet alçar les cames, amb tot he trobat camí de rebutjar-lo. MACDUFF. Que s lleva 1 teu amo? Entra Macbeth. Els nostres trucs l'han desvetllat; heus el aquí. LENNOX. Bon jorn, noble senyor. МАСВЕТН. Bon dia a tots. MACDUFF. - Que s lleva 1 rei, digne thani? МАСВЕТН. Encara no. MACDUFF.- M'encomanà de visitar-lo d'hora; ja quasi bé ha passat el temps. МАСВЕТН. Vos hi conduiré. MACDUFF. Ja sé que es pera vos un plaent afany; més sempre n'es un. МАСВЕТН. El treball que ns ve de gust cura sa pena. Aquí es la porta. MACDUFF. Gosaré cridar-lo, car es servei que m pertoca. Surt. LENNOX. No sen val rei avui? МАСВЕТН. Sí, així ho va disposar. LENNOX.-Quina nit més borrascosa! Allí aon jèiem, el vent ha arrebassat les fumeres, i diu que s'han oit lamentacions per l'aire, extranys crits de mort, i profecies amb accents terribles de paoroses conflagracions i terbols adveniments covats pel temps calamitós. L'ocell obscur ha udolat tota la llarga nit; algú diu que la terra era febrosa i tremolava. MACBETH. Ha estat una nit feresta. Ma jove remembrança no sab trobar-n'hi de pariona. Entra Macduff. MACDUFF. Oh, horror! horror! horror! Ni la llengua nil cor te poden concebir ni nomenar! MACDUFF. La destrucció ha fet aquí sa obra mestra! El crim més sacrileg ha trencat i obert el temple ungit del Senyor i li ha robat la vida. MACBETH.- Què es lo que dieu? la vida? MACDUFF. - Guaiteu en la cambra i encegueu-vos la vista amb una nova Gorgona. No m feu parlar: mireu i parleu vosaltres. Surten Macbeth i Lennox. Desperteu, desperteu! Brandeu la campana d'alarma! Mort i traició! Banquo i Donalbain! Malcolm! Alceu-vos! Sacceu la flonja sòn, ficció de la mort, i esguardeu la mort mateixa! Au, amunt, i mireu l'imatge del Juhí final! Malcolm! Banquo! Com de les vostres tombes sorgiu, i passeu mateix que esperits a contemplar aquest horror! Brandeu la campana! Sona la campana. Entra Lady Macbeth. LADY MACBETH. Què passa, que tant paorosa trompeta crida a parlament els dormidors de la casa? Parleu! Parleu! MACDUFF. Oh, gentil senyora, no es pera vos sentir lo que diria! Tal relat a una dona la mataria al caure-li en l'orella. Entra Banquo. Oh, Banquo! Banquo! Nostre reial se nyor es assassinat! LADY MACbeth.· nostra casa? Oh, dissort! Què, en la BANQUO. Massa cruel aon sia! Duff estimat, t'ho prego, desmenteix-te, i digues que no es veritat. Entren Macbeth, Lennox i Ross. MACBETH.-Si tant solament jo hagués mort una hora abans, beneita fóra ma vida estada; car desde aquest instant no hi ha res seriós en aquest món. Tot són futeses. La fama i la virtut són mortes. El vi de la vida es vessat, i sols les mares resten en eix cau pera vantar-sen. DONALBAIN. Entren Malcolm i Donalbain. - Quin dol clameu? MACBETH.- El vostre, i no ho sabeu; la dèu, el cap, el pou de la vostra sang són estron cats, sa mateixa font es estroncada. MACDUFF. Vostre reial pare es assassinat. MALCOLM.-Oh! per qui? LENNOX.-Els de sa cambra ho han fet, per lo que sembla. Llurs mans i rostres eren tots tints de sang, com també llurs punyals, que, sense aixugar, hem trobat sobre llurs coixins. Miraven astorats i eren esma-perduts. Cap vida humana podia an ells confiar-se. MACBETH.-Oh! i, amb tot, me penedeixo de ma furia, me sab greu d'haver-los mort. MACDUFF. Per què ho feieu? MACBETH.Qui pot ser prudent i esverat, temperat i furiós, Ileal i neutral, en un moment? Ningú. De sa embranzida ma violenta amor prest deixà enrera la raó més lenta. Aquí jeia Duncà, sa pell d'argent brodada amb sa sang d'or, ses badades nafres semblaven una bretxa en la natura per la devastadora entrada de la ruina; allí ls assassins, sucats amb els colors del llur ofici, llurs dagues vilment vestides de sang presa: qui podia contenir-se que havés un cor pera amar, i en ell coratge pera mostrar sa amor? LADY MACBETH (desmaiant-se). - Treieu me d'aquí, ho! MACDUFF. - Assistiu la senyora. MALCOLM (apart a Donalbain). Per què ns tenim la llengua, nosaltres qui més hauriem de clamar l'afer com nostre? DONALBAIN (apart a Malcolm).- Què hem de dir aquí, ont el destí nostre, ocult en un forat, pot de sobte em bestir-nos i agafar-nos? Fugim les nostres llagrimes encar no són madures. MALCOLM (apart a Donalbain). - Ni 1 nostre fort dolor al punt d'obrar. BANQUO. Assistiu la senyora. Lady Macbeth es treta enfòra. I quan haurem cobert les nostres nues flaqueses que així exposades pateixen, ajuntem-nos i examinem aquesta feta sanguinaria, pera mellor conèixer-la. Grans temors i escrupols ens saccegen. En la gran mà de Déu estic, i d'allí vull combatre Is amagats designis de la traidora malicia. MACDUFF. Així faré jo. |